Pol Cruells i els Pulpopop

Diumenge i dilluns passat va tenir lloc l'esperadíssim final de gira dels Amics de les Arts al Palau de la Música. Dos dies on més de 4.000 persones van gaudir d'un gran concert.

Però la diferència és que diumenge vam tenir l'oportunitat de veure en Pol Cruells com a teloner. El baixista que durant l'estiu va fer algun concert amb els Amics, va presentar-nos durant una mitja hora el seu recent treball sortit del forn.

Ens convida a passar al seu món de cançons amb el títol 'Passeu, passeu...' (Gorvijac, 2011). Va oferir-nos un petit tastet d'aquest disc cantant cançons com "Gust de mar" o "Massa locu". També vam poder escoltar "L'últim vol a Formentera", una cançó que s'inclou en el disc de Nuar del qual n'és baixista.

Tot un gust poder-lo escoltar per anar fent boca per als Amics. Una delícia de cançons, que presentades per primer cop al Palau, prenen una dimensió diferent.

En canvi els que hi van assistir dilluns van gaudir d'un concert completament diferent. Els gironins PulpoPop, guanyadors del segon premi del Sona 9, van presentar-nos el seu estil tan personal de fer música i cançons.

Un estil pop complicat de classificar que va animar a la gent que restava impacient a les butaques. Amb cançons com "Vull voler volar" o "Cuit ben cuit" van poder-se guanyar a la gent més crítica. Jugaven amb l'inconvenient de que el seu estil de música no encaixa gaire amb els dels amics, però tot i així van sortir triomfants!

Una nit cada 10 anys

Cada deu anys, a Valls, es celebra la festa per la Mare de Déu de la Candela amb una programació repleta d'actes diversos i per a edats i gustos diferents. Un gran ventall de possibilitats per a escollir i encertar.

Una d'aquestes possibilitats, i de ben segur un gran encert, va ser la nit del 5 de febrer, on més de dotze hores de música en català van sonar a la carpa construïda per acollir els concerts. Els 10 de les decennals va representar una aproximació del que va ser el rock català dels 90 i el rock laietà amb el nou pop que està sortint recentment. Així mateix també va voler deixar constància de la gran vitalitat que té l'ska en català  i el toc reivindicatiu encara present. Diferents generacions que mantenen viva la música de casa nostra.

Unes 5.000 persones van omplir la carpa que van instalar per als concerts, la Vela Principal Estrella Damm. Lloc on els dies previs a  ja hi havien desfilat altres artistes d'arreu de la península així com dedicar un dia íntegrament a la rumba amb Peret, La Troba Kung-Fú i Dijous Paella.

A les set de la tarda es va donar el tret de sortida a aquesta gran nit amb un personatge il·lustre de la música feta a casa nostra, només acompanyat d'una guitarra i de quatre acords que van repassar cançons poc conegudes per als assistents, la majoria gent jove, però que va acabar amb "Qualsevol nit pot sortir el sol", un clàssic dels clàssics d'en Jaume Sisa.

Amb les cadires encara a lloc, la gent es va posar de peu per a rebre als de Constantí, la banda que al llarg dels seus recentment complerts 25 anys ha participat en les tres decennals que s'hi han celebrat (1991 i 2001). Recordant l'anterior concert de les on ens presentaven el disc de Sol amb el productor Brad Jones per primer cop dalt de l'escenari tocant amb ells. Ara ens venien a fer teatres, poder hagués estat millor fer rock, tal i com ells diuen, per ambientar més la festa. Tot i això va ser un concert rodó, amb una tria de cançons una mica estranya de l'habitual.

Un dels concerts que van sorprendre més a tothom, i fins i tot podríem afirmar que va ser el millor de la nit, va començar cap allà dos quarts de deu. En Gerard Quintana, acompanyat de la Deterratenterrat Elèctric Band ens va captivar amb les cançons més conegudes de la seva carrera musical, on les cançons de Sopa de Cabra van imperar en tot el repertori. L'essència dels Sopa es va poder tornar a respirar per uns petits moments, però només de la mà d'en Quintana. Va repassar cançons del seu darrer disc aconseguint demostrar que encara continua enèrgic i roquer com al principi. La gent que tenia la imatge d'un Quintana més tranquil on els poemes l'havien absorbit, ja se la poden treure del cap, el rock encara li corre per la sang.

Malauradament, per l'hora que era, la carpa es va buidar en gran part, ja que la majoria van marxar a sopar, per a agafar forces per les més de vuit hores de concert que encara quedaven per davant. A qui li va tocar "pagar el sopar" va ser a en Roger Mas, que venia en format elèctric amb la banda al complert per a presentar-nos 'A la casa d'enlloc' (Satelite k, 2010), un dels millors discs d'aquest any passat. Un concertàs que va ser tot un luxe escoltar per la gent que va quedar-s'hi. 

Un final de gira anunciadíssim, amb tres concerts seguits per a celebrar-ho com toca. El plat fort de la nit, el concert amb el que la carpa sencera va esclatar, on vam poder comprovar la certesa del cartell que hi havia fora i que feia dies que penjava, on hi deia: "Entrades exhaurides". A mitjanit, els Amics de les Arts començaven el seu final de gira a Valls, concert que el seguirien els dos Palaus de la Música també amb el cartell de 'sold out'. "L'home que treballa fent de gos", "Jean-Luc", "4 - 3 - 3", "Déjà vu", "Tren transiberià", i així fins a omplir una hora de concert. 

El grup revelació d'aquest 2010 que ha aconseguit un reconeixement increïble, omplir en tots els concerts, exhaurir-ho tot, esdevenir el grup punter del nou pop català, rebre lloances de la crítica musical d'aquest país i aconseguir transmetre el màxim de sensacions en un concert. La resposta efusiva del públic deixa sense paraules a qualsevol i així és com es van quedar, només veient la reacció de les 5.000 persones que tenien davant. Una nit que augurava un gran final de gira.

Uns altres veterans del pop-rock van ser els Lax'n'Busto que no van deixar de repasar els èxits d'ara i de sempre, i regalant, com a cada concert, el "T'estimo molt", segurament el nou èxit de la banda. 

Realment es pot afirmar que Valls es va convertir en "tot un poble en moviment", i que amb els valencians Obrint Pas, que van fer una aturada en la gravació del nou disc per assistir a les Decennals, van ballar a ritme de ska. No van oblidar-se dels castellers ni del conflicte d'Egipte, sempre pensant amb i per al poble van fer cançons com "La Flama", "Del sud", "Esperant", "Benviguts al paradís" i "El gran circ dels invisibles". 

Seguidament va ser el torn dels Mishima, un dels grups actuals de gran ressò i que venien amb el seu 'Ordre i aventura' (Sones, 2010) sota el braç, una obra mestra de la música del nostre país. Cada cop hi resistia menys gent fins aquestes hores, però els que es van quedar van poder constatar l'energia i la força de les cançons descarades de la banda barcelonina. 

A dos quarts de sis de la matinada, el folk de Mesclat va ressonar per tota la carpa fent ballar fins al que estava més cansat. Demostrant-nos que les coses es poden dir elegantment però de forma fulminant, van repassar els seus grans clàssics com "Torna Serrallonga". Dins del repertori van incorporar la música del ball de la Mulassa de Valls. I els que es van encarregar de tancar la llarga jornada musical van ser els vallencs Canya Verda que retornaven als escenaris. 

La música no va parar en cap moment, i les ganes de festa de la gent no es van consumir en tota la nit. La massa de gent que va aguantar des de que van obrir les portes fins al final són dignes d'admirar, aguantar totes aquestes hores de peu, ballant i fent gresca. Amb el sol dient-nos bon dia, aquests valents que van aguantar fins al final marxaven a dormir feliços, amb una nit que guardaran al record durant molt de temps, com tots els assistents.

Molt bona música que va acompanyar-nos al llarg d'aquestes més de dotze hores de concert amb el bo i millor de cada gènere, de cada estil i de cada època. Tot un luxe haver pogut gaudir d'una efemèride com aquesta, ara toca esperar deu anys més per a les següents Decennals, i començar a fer travesses per a esbrinar quins grups repetiran i quins s'hi incorporaran. 

La Festa per la Llibertat

L’11 de setembre, com ja és costum, l’Avinguda de Lluís Companys es va omplir de paradetes i de gent. Un dia per festejar-lo al carrer, per anar a la manifestació, penjar-se una estelada a l’esquena i acabar la diada veient el macroconcert de l’Arc de triomf.

Un concert organitzat per Omnium Cultural, que any rere any fa moure moltíssima gent i sempre compta amb un cartell de luxe. I enguany no es podia esperar menys, a dos quarts de vuit del vespre, va donar tret d’inici al final del que es coneix com la Festa de la Llibertat.

Aquest any, els encarregats de posar el toc musical a la diada varen ser els At Versaris juntament amb Asstrio, fent-nos ballar a ritme de rap fusionat amb jazz i funk. Un concert per a començar a agafar forces per les actuacions de després.

Seguidament, cap als volts de les nou i quart varen sortir Els Pets a l’escenari, per segon cop, ja que al migdia havien tocat a Sant Celoni. Aprofitant la celebració dels sues vint-i-cinc anys i de la sortida del seu darrer treball, els de Constantí van voler tornar-nos una mica més fràgils amb les seves cançons i uns quants convidats.

Van aprofitar l’avinentesa per a interpretar una sèrie de cançons amb amics i companys de batalles. Els primers en pujar varen ser els Rosa Luxemburg, que ens van donar una bona classe de neteja tot cantant “Parla”. Com hem dit que era un concert especial, van decidir fer una cançó del disc que encara només van fer a Cadaquès, “Jo i ningú”, però acompanyats de la increïble veu de la Ivette Nadal. Un tàndem de veus perfecte que va fer posar la pell de gallina.

De ponent va venir El fill del mestre per a interpretar “Fàcil”, i finalment, la col·laboració més esperada per a tots va arribar als bisos. Els Amics de les Arts van pujar, tal i com havien fet al Poble Espanyol, a cantar “Agost”.

Fa cinc anys van trepitjar aquest escenari, i enguany ho han fet amb la mateixa potència de sempre, i defenent els seus ideals. D’aquesta manera tres dels components van aparèixer amb la samarreta del “10A Barcelona decideix”.

Els Pets van deixar el llistó molt alt, però la gent tenia encara ganes de més festa.

Els encarregats de tancar la festa varen ser els Amics de les Arts i la Bed&Banda, que van aconseguir una reacció del públic d’eufòria general. Mai un grup havia aconseguit moure un bany de masses tan elevat i que des del primer al darrer estiguessin cantant les cançons.

El moment culminant de la nit va ser el "Reykjavik" amb la col·laboració del Lluís Gavaldà, i un apoteòsic "Jean-Luc" que va deixar sorprès a més d’un.

I està clar que una festa nacional com la de l’11 de setembre, s’ha de celebrar com deu mana!

Setmanes intenses

Les primeres setmanes del mes van ser molt intenses, motls concerts en pocs dies.

El mateix dia 7, després d'anar a la festa de comiat de la Sálvarez cap a Cuba, cap a Badalona, patint per la pluja, però la presència d'en Miquel del Roig la va fer desaparèixer, fins ben acabat el concert. Un concert llarg, divertit i per cantar, saltar i ballar. Si és que aquest home té corda per estona!

El dia següent hi havia varies opcions, també patint per la pluja, però aquest cop, qui va fer la guitza va ser el núvol de cendra que va fer tancar l'aeroport de Barcelona un altre cop, i com a conseqüència, els berguedans Brams es van qeudar a terra i no van poder tocar a Mallorca. Tot i així, a la capital de ponent hi havia un gran concert. Dins de les festes de maig de Lleida hi tocava La Carrau presentant-nos el seu "Cor" Propaganda pel fet, 2010), amb una gran quantitat de públic que just en els bisos va marxar gran part. Jugaven amb una competència molt fort, però ells es van mantenir ferms fins al final, i el públic, si que va disminuir, però molts van aguantar fins al final, ballant i cantant els seus ritmes dolços.

La competència era el primer concert que feien, després de molt de temps, els valencians Obrint Pas aquí a Catalunya. Un gran concert en el qual ens continuen fent un repàs dels seus èxits més coneguts, fent un repàs a tots els discs, els quals podem veure'n les portades repartides per l'escenari.

El diumenge 9 de maig tocava tornar anar a Badalona, però aquest cop la pluja si que va fer la guitza. Es va suspendre el concert que Els Amics de les Arts havien de fer, però que per sort, es va post-possar per al dia 16 del mateix mes.

Dilluns 10, de nou cap a Badalona, i és que les festes de maig d'enguany han donat molt de sí! Aquest cop a veure un Peret massa llarg, la qual cosa va fer que Els Pets comencèssin molt tard i es veièssin obligats a retallar el repertori. A part, el so no els va ajudar gaire, al principi una gran quantitat de problemes de so, i durant el concert el problema no era pas el so, sinó els 'borratxos' que anaven pujant a l'escenari i llençant llaunes. Un concert que per una banda seria per obliar, però que per l'altra va ser molt emblemàtic, ja que van omplir a bessar el parc.

Dimarts 11, per variar, cap a Badalona, i ara a gaudir de la veu exquissida de l'Anna Roig i l'ombre de ton chien, presentant-nos el seu mig concert mig espectacle. Una gran obra per a les nostres oïdes, i un gran concert que vem poder gaudir aseguts a la fresca, com si estiguèssim en una fresca nit d'estiu.

I el 13 un doblet de qualitat, dos grups de pop molt encertats, per una banda els Wantun van presentar el seu disc 'Animalia' (Picap, 2010) a la Fnac del triangle, amb un concert curt, però contundent, per veure el que realment poden arrivar a fer aquests nois. Recuperant la crítica del concert de l'Apolo, sincerament, han millorat molt, la qüestió, sota el meu punt de vista, és rodatge! I segur que aconseguirant molt, se'n sentirà parlar!

I a la nit, cap a Lliça d'Amunt, on tocaven Espart, a l'Aliança. Un concert íntim, molt intim, en el qual van repassar els temes del seu treball discogràfic 'Namorat' (Gorvijac, 2009).

Una nit de premis

Ahir a la nit es va celebrar a la sala Bikini de Barcelona la coneguda festa de l'entrega de premis de la revista Enderrock. Una nit plena de bons moments i molt bones actuacions.

Un any més, la sala plena, aquest cop, amb un control d'accès molt més acurat que no pas l'any passat. Molta gent famosa i coneguda, entre ells el Xavi Coral, la Lídia Heredia, el Jordi Díaz, el Ferran Torrent, el Marius Serra i una llarga llista de noms.

El grup més premiat varen ser Els Amics de les Arts amb tot el rebombori que han causat amb el seu darrer treball discogràfic, "Bed&Breakfast" (Nòmada 57), premis que es mereixen de bon grat. Però els que es mereixien més que ningú el premi, ni que fòs compartit, per la seva dedicació i originalitat, aquests són Anna Roig i l'ombre de ton chien. Un grup de Sant Sadurní d'Anoia que des de l'any passat ens ve presentant un directe molt a l'estil de la "chanson française", una proposta molt arriscada però que fa que el públic respongui molt bé. L'Anna Roig, juntament amb la Lyona , van pujar a recollir el premi al millor video-clip per la cançó "Je t'aime".

La festa es va amenitzar amb les actuacions musicals de The Pepper Pots, l'Anna Roig i l'ombre de ton chien que va cantar la cançó "Corro sota la pluja" amb en Cesk Freixas, Mazoni i les Mazoni (Helena Miquel i Bikimel), Gerard Quintana, Els Amics de les Arts i tancant la festa La Pegatina.

Una nit d'In-somni

Dijous a la nit va començar el festival In-somni a Barcelona. El tret de sortida va ser de la mà d'Anímic, els Aimics de les Arts i els Affoniks.

Tres concert impressionants en una nit plujosa, uns concerts que van fer oblidar per un moment la pluja i ens van fer passar una molt bona estona.

Anímic van presentar el seu nou dis 'Himalaya' (Bankrobber, 2009), però el plat fort sense dubte, els Amics de les Arts, un grup que per allà on van omplen. És increïble la gentada que porten i sobretot l'entrega que el públic mostra. Fa molt de temps que no es veu un públic com aquest, que en tot moment canta, balla, salta, riu, i respon automàticament a tot el que el grup fa.

Un concert curt però molt intens, on no hi van faltar grans cançons com "A vegades els ocells fan cagarades" o "Tren transiberià", així com un repàs al seu darrer disc, 'Bed&Breakfast' (Nomada 57, 2009). Un disc que els estan portant arreu dels Països Catalans.

Malhauradament, un cop acabat el concert dels Amics, el públic va marxar i es van quedar quatre gat. Tot i ser pocs, vem poder gaudir d'un potentíssim concert dels Affoniks, un concert molt rocker i amb molta energia. Ells també presentaven el seu nou disc, 'Botómonocromatic' (BraveCoast/Discmedi, 2010).

Els Amics de tots

Dilluns a la Luz de Gas els Amics de les Arts van oferir un concert gratuït i amb un èxit absolut. No pel fet de ser gratuït el concert ni molt menys! Sinó per ser ells mateixos, tant naturals com sempre, amb la seva ironia marca de la casa.

Un concert animat on la gent s'hi va entregar al màxim possible. Un concert prop de "casa" de pis que, segons han explicat tenen al carrer Muntaner 260. Un pis compartit d'on sorgeixen les històries de totes les cançons, cançons crítiques amb la societat i amb la realitat que ens envolta, però tractades amb una ironia sobèrbia i divertida.

Ens trobem davant d'un grup que no només fa música i canta, sinó que teatralitza i explica molt, amb introduccions gens feixuges per lo llargues que arriben a ser. Fent riure a la gent amb les seves històries per "Masaxuxes", amb la bola "de merda" que tenien pel pis que era com una més de la família o amb el color de les rajoles vermelles o bordeus.

Moments d'interacció amb el públic amb la cançó "El Codi DaVinci", aparicions estelars a l'escenari quan no tocaven, i quan toquen arriba tard. És que ja se sap, l'home que treballa fent de gos prefereix no moure's del sofà i quan ho fa, la caga.

Per acabar han explicat com funcionen els bisos d'un concert, ja que ironitzant han explicat una anècdota que en tornar a l'escenari només hi quedava la senyora que estava recollint i netejant. Així doncs han advertit que no marxaven, se n'anaven al cantó i al gent havia de cridar euforicament per a que tornessin a sortir, moment on aprofiten per fer les millors cançons del concert tal i com van dir. Tot acabant amb el mític "A vegades"

Un concert divertit, original, amb tan sol 4 persones en semfilera defensant un estil pròpi! Le comparacions son odioses, cert, però en aquest cas, no se per on poden sortir les semblances amb el Manel, no tenen ni punt de comparació! El grup porta una feina dura feta i s'ho mereixen més que mai aquest èxit! Així fins a la propera!

Divendres toquen a la sala Clap de Mataró, però amb entrades exhaurides ja.